suscribete: articulos | comentarios
Busca en la web
Enrique Galarza Moreno (1896 – 2000)
Encara que ell mateix puntualitzara orgullós “haver estat concebut a Sagunt”, Enrique Galarza Moreno va vindre al món un 27 de Setembre de 1.896 en el si d’una humil família que residia en el transformat barri del “Enguerino” al Grau de València. Era el cinquè dels sis fills que hauria de tindre el matrimoni format per Francisco Galarza Esquerre, membre del cos de la Guàrdia Civil, i Carmen Moreno Oliva.
La seua infància va ser molt poc halagüeña doncs, orfe de pare quan només contava dos anys d’edat, va ser testimoni de les dificultats i vicissituds que va haver de travessar la sa mare per a traure avant a la família. Aquesta situació va influir notablement en el seu caràcter i es traslucía quan evocava que va haver de treballar des de molt menut per a aconseguir un simple llapis.
Davant estretors apressants, va ser internat en el Col·legi per a Orfes de S. Juan de Déu en la Malvarrosa, d’on passaria dos anys després al de la Misericòrdia on ja estava internat Fernando, el seu germà major immediat. Van anar en total deu anys d’hospici, època en la qual ja se li manifesta una primerenca afició pel dibuix.
Deixat l’hospici i ja instal·lat en la llar familiar, comença a assistir a l’escola del Grau on la figura del mestre “Don Antonio”, molt aficionat a les Belles Arts, actuarà com dinamitzador i canalitzador d’una incipient vocació, com així ho demostra amb la seua participació des de l’escola en l’Exposició Regional Valenciana de 1.909. Per aquella època inicia una gran amistat amb Ramón Mateu Montesinos i junts i induïts pel citat mestre, comencen a assistir a l’Escola d Belles Arts de San Carlos.
Amb tretze anys va ingressar com aprenent en el taller de Venancio Marcos, en el carrer Cavallers, on treballava com oficial Joaquín Climent que li va prendre gran afecte i del que, assegurava, va rebre la base de la majoria dels seus coneixements.
Als setze anys entra en el taller de José María Ponsoda Bravo, treballant al costat de Carmelo Vicent Suriá i Julio Bell-lloc Casessis i assistint a les classes de modelatge que en l’Escola de B.B.A.A. impartien D. Francisco Parets i D. José Aixa; allí se li va despertar l’admiració que sempre va professar cap al qual considerava com més genial dels escultors valencians: Ignacio Vergara.
Formant part del grup “Joventut Artística” que impulsara Sorolla, la seua participació en el Cercle de BBAA va ser molt activa, ocupant al costat de Carmelo Vicent, Vicente Beltrán, Julio Benlloc, Marco Pérez i punts altres, un taller en el temps lliure, pagat per la Societat, on es donava rella solta a l’expressió artística particular sense els lligaments academicistes.
Tenia 20 anys quan a petició del mestre Antonio Pérez de Saragossa es trasllada a eixa ciutat per a treballar en un altar barroc amb destinació a Fet, permaneixquent allí catorze mesos i regressant amb el seu treball bén reconegut i pagat. Ja com oficial i de manera temporal va passar al taller de D. Francisco Pablo, en el carrer d’Alboraia, d’on es va acomiadar a causa d’una diferència d’opinió amb el mestre sobre l’acabat de l’ala d’un àngel; es manifesta així un caràcter molt fort, i ja molt definit, que mai es doblegará davant el que no considere estrictament just i rigorosament acabat i adequat.
Com oficial de primera es trasllada al taller de D. Pío Moyar en el carrer Sanchis Bergón, sent nomenat per aquell temps president del gremi d’escultors, gremi associat a la Societat Obrera “San Vicente Ferrer”; precisament i ocupant eixe càrrec es va aconseguir que els mestres de taller el permeteren disposar als seus oficials i empleats de temps suficient per a poder assistir a les classes de B.B.A.A. De totes maneres la seua permanència en aquest taller va ser curta doncs rebent ja encàrrecs que realitzava de forma particular, es va instal·lar de forma particular en el Cabañal.
Va ser llavors quan va conèixer a la seua esposa, Concepción Tarazona Sanchis, natural de Picassent, i una vegada casats, es van instal·lar en el seu taller de València. D’aquesta època de fervent activitat, ja que els encàrrecs es multiplicaven, és interessant ressenyar un fet que sempre relatava amb orgull: assabentat el seu intermediari que una comissió de Xàtiva es disposava a encarregar una imatge de la patrona, la “Verge de les Neus”, va intentar sense èxit aconseguir l’adjudicació per a Galarza; el treball es va encomanar a Madrid al també valencià de naiximent però madrileny d’adopció Mariano Benlliure, com escultor més afamat del moment. No obstant això i per a no moure la imatge del lloc consagrat, la comissió va encarregar a Enrique altra similar per a ser col·locada en les andes procesionales. Finalitzada l’obra i exposades conjuntament sembla ser que els membres de la comissió van fer el següent comentari: ? I… per açò hem hagut d’anar A Madrid??. I és que sense llevar un ápice de l’esplendor a l’obra del primer quan de pedra es tractava, en el treball en fusta poc havia d’envejar-li l’obra del segon. Curiosament encara es conserven les dos i poden ser analitzades i jutjades conjuntament.
Amb la instauració de la II República s’inicia una època de decaïment paulatí del treball, malgrat que en 1934 i amb motiu de la beatificación del P. Claret va haver de realitzar a petició dels claretianos del convent del Cor de María de Xàtiva, un total de 22 talles en tot just un any de temps. En qualsevol cas l’activitat va cessar totalment amb l’esclat de la Guerra Civil, moment en el qual, seguint els consells de la seua esposa, es traslladen amb els seus fills (llavors una parella) a Picassent a l’abric de la família d’ella, agricultors de professió. A aquesta faena es va dedicar durant els anys de la contesa alternant-la amb tot tipus de remiendos de fusteria.
La seua infància va ser molt poc halagüeña doncs, orfe de pare quan només contava dos anys d’edat, va ser testimoni de les dificultats i vicissituds que va haver de travessar la sa mare per a traure avant a la família. Aquesta situació va influir notablement en el seu caràcter i es traslucía quan evocava que va haver de treballar des de molt menut per a aconseguir un simple llapis.
Davant estretors apressants, va ser internat en el Col·legi per a Orfes de S. Juan de Déu en la Malvarrosa, d’on passaria dos anys després al de la Misericòrdia on ja estava internat Fernando, el seu germà major immediat. Van anar en total deu anys d’hospici, època en la qual ja se li manifesta una primerenca afició pel dibuix.
Deixat l’hospici i ja instal·lat en la llar familiar, comença a assistir a l’escola del Grau on la figura del mestre “Don Antonio”, molt aficionat a les Belles Arts, actuarà com dinamitzador i canalitzador d’una incipient vocació, com així ho demostra amb la seua participació des de l’escola en l’Exposició Regional Valenciana de 1.909. Per aquella època inicia una gran amistat amb Ramón Mateu Montesinos i junts i induïts pel citat mestre, comencen a assistir a l’Escola d Belles Arts de San Carlos.
Amb tretze anys va ingressar com aprenent en el taller de Venancio Marcos, en el carrer Cavallers, on treballava com oficial Joaquín Climent que li va prendre gran afecte i del que, assegurava, va rebre la base de la majoria dels seus coneixements.
Als setze anys entra en el taller de José María Ponsoda Bravo, treballant al costat de Carmelo Vicent Suriá i Julio Bell-lloc Casessis i assistint a les classes de modelatge que en l’Escola de B.B.A.A. impartien D. Francisco Parets i D. José Aixa; allí se li va despertar l’admiració que sempre va professar cap al qual considerava com més genial dels escultors valencians: Ignacio Vergara.
Formant part del grup “Joventut Artística” que impulsara Sorolla, la seua participació en el Cercle de BBAA va ser molt activa, ocupant al costat de Carmelo Vicent, Vicente Beltrán, Julio Benlloc, Marco Pérez i punts altres, un taller en el temps lliure, pagat per la Societat, on es donava rella solta a l’expressió artística particular sense els lligaments academicistes.
Tenia 20 anys quan a petició del mestre Antonio Pérez de Saragossa es trasllada a eixa ciutat per a treballar en un altar barroc amb destinació a Fet, permaneixquent allí catorze mesos i regressant amb el seu treball bén reconegut i pagat. Ja com oficial i de manera temporal va passar al taller de D. Francisco Pablo, en el carrer d’Alboraia, d’on es va acomiadar a causa d’una diferència d’opinió amb el mestre sobre l’acabat de l’ala d’un àngel; es manifesta així un caràcter molt fort, i ja molt definit, que mai es doblegará davant el que no considere estrictament just i rigorosament acabat i adequat.
Com oficial de primera es trasllada al taller de D. Pío Moyar en el carrer Sanchis Bergón, sent nomenat per aquell temps president del gremi d’escultors, gremi associat a la Societat Obrera “San Vicente Ferrer”; precisament i ocupant eixe càrrec es va aconseguir que els mestres de taller el permeteren disposar als seus oficials i empleats de temps suficient per a poder assistir a les classes de B.B.A.A. De totes maneres la seua permanència en aquest taller va ser curta doncs rebent ja encàrrecs que realitzava de forma particular, es va instal·lar de forma particular en el Cabañal.
Va ser llavors quan va conèixer a la seua esposa, Concepción Tarazona Sanchis, natural de Picassent, i una vegada casats, es van instal·lar en el seu taller de València. D’aquesta època de fervent activitat, ja que els encàrrecs es multiplicaven, és interessant ressenyar un fet que sempre relatava amb orgull: assabentat el seu intermediari que una comissió de Xàtiva es disposava a encarregar una imatge de la patrona, la “Verge de les Neus”, va intentar sense èxit aconseguir l’adjudicació per a Galarza; el treball es va encomanar a Madrid al també valencià de naiximent però madrileny d’adopció Mariano Benlliure, com escultor més afamat del moment. No obstant això i per a no moure la imatge del lloc consagrat, la comissió va encarregar a Enrique altra similar per a ser col·locada en les andes procesionales. Finalitzada l’obra i exposades conjuntament sembla ser que els membres de la comissió van fer el següent comentari: ? I… per açò hem hagut d’anar A Madrid??. I és que sense llevar un ápice de l’esplendor a l’obra del primer quan de pedra es tractava, en el treball en fusta poc havia d’envejar-li l’obra del segon. Curiosament encara es conserven les dos i poden ser analitzades i jutjades conjuntament.
Amb la instauració de la II República s’inicia una època de decaïment paulatí del treball, malgrat que en 1934 i amb motiu de la beatificación del P. Claret va haver de realitzar a petició dels claretianos del convent del Cor de María de Xàtiva, un total de 22 talles en tot just un any de temps. En qualsevol cas l’activitat va cessar totalment amb l’esclat de la Guerra Civil, moment en el qual, seguint els consells de la seua esposa, es traslladen amb els seus fills (llavors una parella) a Picassent a l’abric de la família d’ella, agricultors de professió. A aquesta faena es va dedicar durant els anys de la contesa alternant-la amb tot tipus de remiendos de fusteria.
Finalitzada la contesa les coses van canviar radicalment: calia substituir i refer tantes imatges com la barbàrie i la incultura havien fet desaparèixer, sent anys pròspers per als tallers de imaginería religiosa. La primera obra encarregada, encara abans d’Abril de 1939, va anar una talla de la “Verge dels Lliris” per al santuari de la Font Roja d’Alcoi al costat del “Sant Jordi” de la mateixa localitat, obres encarregades per l’arquitecte D. Joaquín Aracil i per D. José Rabassa Pérez, el seu últim marxant.
Es trasllada a València i s’instal·la en el qual serà el taller definitiu situat en el carrer Pintor López i plaça del Poeta Llorente. Els encàrrecs d Rabasa es multipliquen i per si no fora poc, a través del pare Leonardo María, superior dels Capuchinos, se li obrin més encara les portes de l’Ordre, realitzant nombroses obres per a les comunitats d’Oriola, L’Olleria, Massamagrell i Guadassuar.
Des de 1941 fins a 1962 la seua activitat és frenètica. No és el moment de fer un llistat dels seus realiaziones, però a manera de resum cap dir que estan reconegudes prop de vuitanta obres localitzades a Albaida, Alzira, Alcàsser, Alcoi, Alcúdia de Crespins, Algemesí, Ayacor, Benimodo, Cocentaina, Ènova, Font de la Figuera, València, Guadassuar, Fet (Huesca), Huelva, Xátiva, Massamagrell, Montaverner, Novetlé, Olleria, Oriola, Sant Sebastià, Sao Paulo i Villaviciosa (Astúries).
Per mediació de José Segrelles, captivat per un “Cor de Jesús” del convent dels Capuchinos de L’Olleria, va realitzar les bones talles que hi ha a Albaida, lloc on residia el pintor; és allí on, entre unes altres, es guarda el pas procesional “L’Oració de l’Hort” una de les obres mes monumentals.
Amb destinació a Oriola (Murcia) realitza el pas de “El Sant Sopar” per a la comunitat capuchina i una “Flagelación de Crist” per a la comunitat de Carmelites Descalços. Un pas quasi bessó a la “Oració de l’Hort” d’Albaida va tenir com destinació Guadassuar, localitat que guarda un bon nombre d’obres seues, destacant “El Crist de la Penya” i el pas procesional conegut com el “Crist de la Sang”, talla d’excel·lent composició.
En Picassent i en l’església Parroquial de San Cristóbal es poden contemplar “La Purísima”, “San Luis”, “Santa Rita”, “Cor de Jesús”, “San José”, “La Verge del Rosari”, “San Cristóbal”, “La Pietat”; en l’Ermita: “El Crist de la Fe”, “La Verge de Vallivana”, “San Juan Bautista”; “La Miraculosa” en l’església parroquial del mateix nom i “Santa Cecilia” en la Societat Artístic Musical.
Amb motiu de la canonización de l’esmentat Pare Claret, talla de nou un bon nombre d’imatges per a les comunitats d’Espanya i Amèrica.
En l’any 1950 i sobre la base dels seus mèrits va ser proposat per al càrrec de Mestre Major del Gremi d’Escultors, proposició que no va acceptar ja que poc amic de càrrecs i pompes sempre va rebutjar sistemàticament tot allò que poguera distraure-li del seu autèntic goig.
Va treballar professionalment fins a 1962, any que realitza la seua última obra, una de les més belles en la qual es resumeix l’essència del seu saber fer i de la seua força; es tracta d’un “San Juan Bautista” per a la Junta de Regants de la Sèquia Real del Xúquer i que es troba com anteriorment s’assenyala, en l’ermita de La nostra Senyora de Vallivana de Picassent A partir d’aqueixa data i a causa de seriosos problemes en la vista, va deixar l’escultura com professió; però fins a bé complits els cent anys i amb una vitalitat increïble, va seguir modelant, pintant i dibuixant en l’estudi de l’àtic de la seua casa, santuari on els records se succeïen. La seua excel·lent memòria permetia mantenir amb ell una conversa fluida i documentada, plena de detalls i anècdotes disteses però no eximeix d’un to d’aflicció quan evocava moments molt amargs, fruit en la seua majoria de no haver tingut una mà que li haguera emparat o una ombra que li haguera protegit en situacions o moments claus (quins solitari hagué de ser el seu plor quan en la seua joventut va trencar a maçades una talla amb la qual no va poder acudir a l’Exposició de Madrid per no tenir ni un calaix per a embalar-la ni poder pagar el seu enviament!). Tot l’hi va haver de fer i guanyar per si mateix i aqueix orgull transformat en valentia i força és el que traslluix en la seua extraordinària obra.
Mai va ser amic de airamientos, reconeixements o homenatges afirmant amb les seues pròpies paraules que ell no era “artista de galeria”. Sólament es van realitzar dues exposicions com menuda mostra de la seua obra, les dos a Picassent; la primera en 1985 (dibuix, oli i pastís) i una segona en 1992, aquesta amb algunes menudes mostres de talles i el grup procesional “L’Oració de l’Hort” d’Albaida.
Quant a reconeixements públics se li van dedicar els següents:
Es trasllada a València i s’instal·la en el qual serà el taller definitiu situat en el carrer Pintor López i plaça del Poeta Llorente. Els encàrrecs d Rabasa es multipliquen i per si no fora poc, a través del pare Leonardo María, superior dels Capuchinos, se li obrin més encara les portes de l’Ordre, realitzant nombroses obres per a les comunitats d’Oriola, L’Olleria, Massamagrell i Guadassuar.
Des de 1941 fins a 1962 la seua activitat és frenètica. No és el moment de fer un llistat dels seus realiaziones, però a manera de resum cap dir que estan reconegudes prop de vuitanta obres localitzades a Albaida, Alzira, Alcàsser, Alcoi, Alcúdia de Crespins, Algemesí, Ayacor, Benimodo, Cocentaina, Ènova, Font de la Figuera, València, Guadassuar, Fet (Huesca), Huelva, Xátiva, Massamagrell, Montaverner, Novetlé, Olleria, Oriola, Sant Sebastià, Sao Paulo i Villaviciosa (Astúries).
Per mediació de José Segrelles, captivat per un “Cor de Jesús” del convent dels Capuchinos de L’Olleria, va realitzar les bones talles que hi ha a Albaida, lloc on residia el pintor; és allí on, entre unes altres, es guarda el pas procesional “L’Oració de l’Hort” una de les obres mes monumentals.
Amb destinació a Oriola (Murcia) realitza el pas de “El Sant Sopar” per a la comunitat capuchina i una “Flagelación de Crist” per a la comunitat de Carmelites Descalços. Un pas quasi bessó a la “Oració de l’Hort” d’Albaida va tenir com destinació Guadassuar, localitat que guarda un bon nombre d’obres seues, destacant “El Crist de la Penya” i el pas procesional conegut com el “Crist de la Sang”, talla d’excel·lent composició.
En Picassent i en l’església Parroquial de San Cristóbal es poden contemplar “La Purísima”, “San Luis”, “Santa Rita”, “Cor de Jesús”, “San José”, “La Verge del Rosari”, “San Cristóbal”, “La Pietat”; en l’Ermita: “El Crist de la Fe”, “La Verge de Vallivana”, “San Juan Bautista”; “La Miraculosa” en l’església parroquial del mateix nom i “Santa Cecilia” en la Societat Artístic Musical.
Amb motiu de la canonización de l’esmentat Pare Claret, talla de nou un bon nombre d’imatges per a les comunitats d’Espanya i Amèrica.
En l’any 1950 i sobre la base dels seus mèrits va ser proposat per al càrrec de Mestre Major del Gremi d’Escultors, proposició que no va acceptar ja que poc amic de càrrecs i pompes sempre va rebutjar sistemàticament tot allò que poguera distraure-li del seu autèntic goig.
Va treballar professionalment fins a 1962, any que realitza la seua última obra, una de les més belles en la qual es resumeix l’essència del seu saber fer i de la seua força; es tracta d’un “San Juan Bautista” per a la Junta de Regants de la Sèquia Real del Xúquer i que es troba com anteriorment s’assenyala, en l’ermita de La nostra Senyora de Vallivana de Picassent A partir d’aqueixa data i a causa de seriosos problemes en la vista, va deixar l’escultura com professió; però fins a bé complits els cent anys i amb una vitalitat increïble, va seguir modelant, pintant i dibuixant en l’estudi de l’àtic de la seua casa, santuari on els records se succeïen. La seua excel·lent memòria permetia mantenir amb ell una conversa fluida i documentada, plena de detalls i anècdotes disteses però no eximeix d’un to d’aflicció quan evocava moments molt amargs, fruit en la seua majoria de no haver tingut una mà que li haguera emparat o una ombra que li haguera protegit en situacions o moments claus (quins solitari hagué de ser el seu plor quan en la seua joventut va trencar a maçades una talla amb la qual no va poder acudir a l’Exposició de Madrid per no tenir ni un calaix per a embalar-la ni poder pagar el seu enviament!). Tot l’hi va haver de fer i guanyar per si mateix i aqueix orgull transformat en valentia i força és el que traslluix en la seua extraordinària obra.
Mai va ser amic de airamientos, reconeixements o homenatges afirmant amb les seues pròpies paraules que ell no era “artista de galeria”. Sólament es van realitzar dues exposicions com menuda mostra de la seua obra, les dos a Picassent; la primera en 1985 (dibuix, oli i pastís) i una segona en 1992, aquesta amb algunes menudes mostres de talles i el grup procesional “L’Oració de l’Hort” d’Albaida.
Quant a reconeixements públics se li van dedicar els següents:
1989, Picassent: nomenament com fill adoptiu de Picassent amb la dedicatòria d’un carrer.
1992, Alcoi: l’homenatge organitzat per l’Associació de Sant Jordi al ser esmenat l’error històric d’haver atribuït durant cinquanta anys l’autoria de la seua venerada imatge al que anara el seu marxant, José Rabasa.
1993, Picassent: homenatge que li van rendir les cofradies del Sant Sopar i del Stmo. Crist de la Flagelación d’Oriola en el seu cincuentenari.
1995, Picassent: celebració promoguda per l’Ajuntament d’amb motiu del seu centenari.
2001, Cocentaina: ja mort, homenatge promogut per la Pía Unió de la Verge del Miracle de Cocentaina amb motiu del seu cincuentenari i de la restauració de les imatges de les seues andes.
1992, Alcoi: l’homenatge organitzat per l’Associació de Sant Jordi al ser esmenat l’error històric d’haver atribuït durant cinquanta anys l’autoria de la seua venerada imatge al que anara el seu marxant, José Rabasa.
1993, Picassent: homenatge que li van rendir les cofradies del Sant Sopar i del Stmo. Crist de la Flagelación d’Oriola en el seu cincuentenari.
1995, Picassent: celebració promoguda per l’Ajuntament d’amb motiu del seu centenari.
2001, Cocentaina: ja mort, homenatge promogut per la Pía Unió de la Verge del Miracle de Cocentaina amb motiu del seu cincuentenari i de la restauració de les imatges de les seues andes.
A nivell familiar sempre va contar amb el lliurament, afecte i comprensió d’una gran dona: la seua idolatrada esposa Cocha; intel·ligent, pacient i discreta, representava l’equilibri que el seu vital caràcter necessitava. Per altra banda no va poder tindre mai ni un apunt de queixa de les seues quatre filles (Concha, Dolores, Carmen i Teresa) ni dels seus respectius marits, que li van cuidar fins a última hora d’una manera exemplar.
Mantenint una lucidesa mental increïble fins a dos dies abans de la seua mort, va morir a València el dia 18 de Gener de 2000.
Mantenint una lucidesa mental increïble fins a dos dies abans de la seua mort, va morir a València el dia 18 de Gener de 2000.
José Javier Ortí Robles Febrer 2010